La Diada es la fiesta de todos los catalanes. No debe perderse de vista este principio que fundamenta la convivencia. El Onze de Setembre tiene, a la luz del conocimiento histórico, muchas interpretaciones, aunque es obvio que forma parte del imaginario del país. Es, por tanto, legítimo que esta fecha sea vivida de manera distinta por todas las sensibilidades existentes en la plural sociedad catalana.
La celebración del Onze de Setembre, la fiesta nacional de Catalunya, tendrá lugar este año en un contexto de especial significación política y social.
No es la primera vez que una Diada adquiere una relevancia fuera de lo común. Debemos recordar que el segundo Onze de Setembre que se celebró en libertad, el del año 1977, constituyó un hito en la recuperación de la democracia y el autogobierno al reunir -según las crónicas de entonces- a un millón de personas en una manifestación nunca vista en la capital catalana.
LA Diada de 1982, ya con el Estatut d'Autonomía en vigor y con Jordi Pujol como presidente catalán, estuvo marcada por el debate crispado sobre la Loapa (ley orgánica de Armonización del Proceso Autonómico) que impulsaron los principales partidos de ámbito estatal y que, finalmente, fue desmontada por el Tribunal Constitucional, aunque su doctrina ha influido en muchas leyes hasta hoy
La llegada de Pasqual Maragall a la presidencia de la Generalitat introdujo un nuevo formato en la celebración oficial organizada por el Govern y el Parlament, con voluntad de modernizarla y hacerla más abierta a la ciudadanía, un modelo que, con buen sentido, ha mantenido el Ejecutivo de CiU.
Y junto con el artículo de La Vanguardia, una poesía que me ha enviado un amigo catalán.
La Renaixença http://ca.wikipedia.org/wiki/Renaixen%C3%A7a_catalana va ser un fenòmen cultural que va sorgir en el segle XIX i tant i tant se'n ha parlat que va contribuïr a la recuperació del català. Amb la perspectiva de la diada 2012 a tocar, avui cal més que mai recordar aquelles poesies que van inspirar moltes generacions. Qui sap si a partir del dia 11 tenim una altra Renaixença?
Manuel Milà i Fontanals (1818, Vilafranca del Penedès - 1884)
Al lector
Tinc indòmit l’ideal:
ni sóc clàssic ni romàntic.
Cant en llengua maternal,
desitjós que sia el càntic
veritable i natural.
D’infant, la llengua del Laci
m’ensenyava un reverend
a cops de Gazophilaci,
i abans que encetés Horaci
n’esbucaren el convent.
Ma gramàtica llatina
s’esfondrà en tanta ruïna,
i entrí a la universitat
al so d’himnes de Cristina
i visca la llibertat!
L’estudi em féu poc profit.
Als primers fulls del compendi
del curs a què estava inscrit,
esclatà ab sobtós incendi
l’amor primera en mon pit.
Sens prou lluc, mestre ni guia,
sentint fiblar les passions,
volguí dir el que sentia,
i cerquí en la pagesia
la faiçó de mes cançons.
Una Musa casolana
festegí lluny del Parnàs,
que avinent, humil i plana,
canta ab lira catalana,
de què els savis no en fan cas.
Per ma pàtria me sap greu,
al puntejar-ne eixa lira,
l’humilitat de ma veu;
mes l’alt enginy Déu l’inspira,
i a mi em manca eix do de Déu.
Perdona, llengua volguda,
l’ardiment ab què t’escric.
Ja que el geni no m’ajuda,
per fer-te arreu coneguda
l’amor propi et sacrific.
Deixeble dels glossadors
mallorquins, que sens receptes
canten sa fe i sos amors,
confés que no sé els preceptes
que inclou l’art dels trobadors.
Desconec la gentil forma
que estrafà l’or cisellat;
mon cant al poble es conforma,
i, com ell, cerca per norma
l’esperit de veritat.
Per ço llig sempre en lo llibre
del cor, que no sap mentir,
i escolt què em diu cada fibra
quan de dol o plaer vibra,
per poder-lo traduir.
Així em va dictar l’Amor
mos esplais de fadrinatge
ab paraules de l’avior...
Si menysprees ton llenguatge,
tanca el llibre ací, lector.
